“La civilització no suprimeix la barbàrie, la perfecciona”
Voltaire
“Coneixem el soroll que fan les dues mans quan aplaudim. Però, em podries dir quin és el soroll que li correspon a una sola de les mans? “
Tradició zen
Algú em va dir que la raça humana havia fracassat -no entenc perquè no recordo mai qui- i jo vaig pensar que aquella persona estava molt ressentida, que no n’hi havia per tant!
Cada dia que passa, no sé si per casualitat o perquè hi estic més receptiva, veig més mostres d’aquesta realitat. El passotisme dels individus envers una agressió; girar la cara i fer com que no he vist res, així, potser, no tinc ni remordiments. Però de què tenim por? De buscar-nos problemes i que sigui un altre llavors qui faci com que no ha vist res?
Civilització, diu la cita. “Estadi evolutiu de la cultura que succeeix a la barbàrie...” “ Avançament d’una societat i d’una cultura en l’ordre intel·lectual, social, moral...” diu el diccionari. Sí? Té raó, llavors, Voltaire? Anem endavant? La tècnica evoluciona a marxes forçades, però, i nosaltres?
Ens humanitzem o ens hominidzem?
I em mirallo. I em qüestiono...
I mentre escric, la cartera em porta un certificat, una multa, per variar, i no em mira! No sé per què avui m’hi fixo, però no em mira als ulls. Té raó, ningú no mira als ulls ja! Som com burros, mirem endavant i treballem i treballem... No hauríem d’aturar-nos, tan sols per uns segons, i mirar-nos? Mirem-nos als ulls!! Però tothom mira a terra.
Algú em pot dir “quin és el soroll que li correspon a una sola de les mans?” Hem perdut el nord, naveguem, som nàufrags en un oceà, un immens oceà que és ple de gent com nosaltres, perduda, però no la veiem... és clar! Com que mirem a terra...!
Jo espero no tenir por, mirar els ulls a les persones i trobar altres mans per sentir el seu so. I, finalment, contradir al senyor Voltaire dient-li que sí, que hem evolucionat!
Montse Rodríguez Clusella
Vic nov. '07
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
5 comentarios:
M'encanta Montse!!!
Senzillament m'encanta.
Saps? Ja fa un temps que em dedico a mirar als ulls. Molts aparten la mirada a l'instant i d'altres miren a terra (jo també ho he fet). Però ara m'agrada mirar als ulls i quan algú també em fixa la mirada... normalment acabem somrient. Menys l'altre dia. Un noi se'm va quedar mirant i jo li vaig tornar la mirada. Els nostres ulls es van quedar fixats de tal manera que l'evolució no va ser cap a un somriure, sinó cap a una agressió. Ell es va avançar i mostrant el pit em va dir: "Què et passa?!". Jo ja l'havia creuat però em vaig parar i vaig tornar endarrere. Reconec que tinc pànic als enfrontaments i sempre els evito. Però aquest cop vaig desfer les meves passes en un acte d'inèrcia inconscient. Amb un to distès i amable li vaig dir: "Senzillament mirava". Ell va quedar força estranyat i de la seva boca van sortir uns mots tartamudejats: "Jo-Jo, tam-també". No crec que li fes cap por, només es va quedar descolocat. Li vaig donar uns copets a l'espatlla mentre li deia "Bona tarda".
Una abraçada
Berni
Je! Moltes gràcies pel comentari, Berni, és el primer que tinc...
Jo estoy en ello, lo de mirar els ulls, em refereixo. Tot i que a vegades em costa perquè em compromet massa i la cobardia em pot. En fi, intentarem "treure pit" i humanitzar-nos una mica més.
Petons.
MIRADA
D'alguna manera amb els ulls subjectem la ment, doncs els ulls són la prolongació més clara del nostre cervell...
Els ulls són el mirall del nostre ésser.Com dius ,Montse,cal ser valent,valent per aterrar al present, gaudir del propi moment, parar, badar una mica i atrevir-se a comunicar amb la mirada, regalar un somriure cada dia a algú , amb tot el cor! Te'n regalo un de ben gran!
Hem perdut. Hi hem perdut. I en algunes coses hi hem guanyat. Però sí, a mi m'agrada mirar; tot i que a vegades no sé exactament on.
Estupendo el text, i també les paraules del gran Mestre.
:-)
Moltes gràcies als dos!!
Un somriure i una aclucada d'ull per vosaltre també.
Montse
Publicar un comentario