En Guillem ha sortit corrent, no sabem de què s’escapa, o de qui.
Enfonsant-se en la neu, finalment arriba al seu racó preferit. La casa dels seus avanpassats, on viu, té un grapat de boscos, prats i rierols en propietat.
Així, doncs, tenim en Guillem ferit, ajagut sobre la neu. Però no té pas fred, més aviat sua pel recorregut agitat.
Darrera d’ell una gran roca el protegeix del vent i dels servents que el busquen.
Un Jesucrist nu el contempla. En Guillem ha llançat les croses en arribar, volia les mans lliures per poder pregar a aquesta imatge que, somrient, el mira. Ell també va haver de fugir, i es va guardar aquí, enmig de les branques d’aquest formós pi.
- Ara entenc perquè vas fugir, puc entrar a la teva llar?
- Escolta!
- D’on surt aquesta música?
- Acosta’t.
En Guillem s’acosta al pi i aparta les branques.
La Laura és allí, tocant el que semblaria un arpa. Encara porta els ulls envenats, però té el mateix aspecte que fa quinze anys, quan ell va néixer. Ho sap pels retrats que n’ha vist.
- Laura, et recordes de mi?
I la Laura canta, només canta. Ara, una cançó de bressol que en Guillem recorda de quan era petit.
En Guillem observa atent la vestimenta que porta la Laura. Va coberta amb una tela fina, que devia haver estat blanca, molt fina, però no té fred. En Guillem encara pot sentir la temperatura baixa als peus, tot i que segueix suant, ara, però, segurament per l’emoció.
En Guillem l’acarona i canta amb la Laura “soneta vine’m a l’ull...”. I quan li fa un petó a la galta la Laura sospira i per sota la tela que li envena els ulls deixa anar una llàgrima salada color de sang.
En Guillem continúa sentint la música de l’arpa, però no és la Laura qui la toca. I decideix entrar més endins d’aquest pi que guarda el JesuCrist a l’entrada.
Només li cal apartar una branca per de sobte:
- Aaaaaaaaahhhhhhhhh!
En Guillem ha caigut dins un riu amb l’aigua molt freda i una forta corrent que se l’emporta avall fent-li picar el cap ara amb una pedra, ara amb el fang de la vora... Fins que finalment queda atrapat per un matoll d’herbes del riu.
En Guillem recorda haver estat aquí abans, com podia haver-ho oblidat? Intenta rememorar la història i no ho aconsegueix...
Torna a sentir l’arpa! A la teva esquena!
De sobte el riu entra en calma, l’aigua gairebé no es mou.
Ofèlia!!!
En Guillem no pot reprimir la bandada d’emocions que l’omplen.
- Ets aquí!
Està tan content de tornar-la a trobar!
- Ofèlia! T’he enyorat tant! Com vas poder deixar-me sol? Ningú jugava amb mi com tu ho feies...
Però l’Ofèlia no el respon, almenys nosaltres no ho sentim. I en Guillem es posa a cantar una cançó que sembla que senti arribar d’algun lloc, perquè l’agafa a mitja frase i es gira molt lentament sense deixar anar la mà d’Ofèlia, presa ben fortament.
- Sents, Ofèlia? La sents?
Per un instant l’Ofèlia sembla tancar els ulls i esbotzar un somriure. Sembla voler dir alguna cosa, però el riu torna a arrancar amb força i se l’endu corrent avall tot i l’esforç d’en Guillem per aferrar-se a la seva germana.
- Qui canta?
- Què us ha passat?
En Guillem s’agafa a alguna cosa sòlida que troba al seu costat. És una roba estampada, preciosa, un pèl malmesa per l’aigua però que encara conserva la seva olor. En Guillem va tibant-la mentre avança amb penes i treballs, fins entrar a un espai obert. Sembla un llac enmig del bosc.
Avui plou, lleugerament, i el cel és gris. Tot i així aquest indret és màgic.
En Guillem sembla recordar, fa l’esforç... i de sobte es troba davant d’Hèrmia. És ella qui canta aquesta cançó trobadoresca que en Guillem va composar no fa pas més d’un any.
I plora, en Guillem plora desconsoladament. Sembla que l’Hèrmia no el veu, de fet, sembla que ningú d’aquí no l’ha vist.
- Què us ha passat?
Un fort vent el colpeja a la cara, potser encara no ha arribat la seva hora, però aleshores què hi fa aquí? És aquest el lloc on van tots, després de passar per les mans de...?
- Què ha estat això?
En Guillem sent una esgarrifança de por però no pot evitar acostar-se al lloc d’on vé aquest sò esgarrifós. És un llop? El crit d’un animal agonitzant?
Té un aspecte horrible però li heu vist els ulls?
Acaba d’aixafar un pobre ocellet, però li heu vist els ulls?
L’aspecte de minotaure contrasta amb la seva melancòlica mirada. La seva mirada es dirigeix al castell d’on en Guillem ha fugit corrent.
- Què mires? Què és el que tant enyores?
El minotaure sí que el sent, es gira, i amb els ulls plens de llàgrimes avança la seva urpa cap al pit d’en Guillem i d’una batzegada li arrenca el cor i l’aixeca enlaire udolant tant fort que els vidres de les finestres del castell es trenquen a bocins.
I jo em pregunto, quin serà l’aspecte que tindrà en Guillem dintre aquest cementiri?
I qui s’amaga dins el minotaure?
Montse Rodríguez Clusella
